criccat

El dia de la dona treballadora

2006-03-09T12:52:00.000+01:00

«Com a dona i treballadora no m'identifico amb el Dia Internacional de les Dones que se celebra cada 8 de març. Em sento discriminada pel fet que se celebri aquest dia especial. La igualtat entre homes i dones no existirà mentre hi hagi dies que ens diferenciïn. No és aquest el camí, ni la paritat per llei ni la discriminació positiva ni aquesta absurda moda del que és políticament correcte, és a dir, "treballadors i treballadores", "companys i companyes", "nens i nenes", etcètera. La igualtat existirà quan a igual lloc de treball el sou sigui igual i les oportunitats les mateixes. Quan jo obtinc una cosa vull que sigui pels meus mèrits, no pel fet de ser dona. No vull que les llistes electorals s'omplin de dones perquè el Govern de torn ho ha decidit així, sinó per la seva capacitat, exactament igual que ho exigeixo als homes que es puguin presentar. Això sí que es mereix una llei.» (Marta Álvarez, El Periódico, 9 de març del 2006).

M'identifico amb aquesta dona en el que diu sobre el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i per això ahir no vaig dir res sobre el tema. No estic d'acord, en canvi, amb el que diu sobre les lleis antidiscriminatòries. Els polítics han de fer pedagogia sobre aquest assumpte i una bona manera de fer-la és per mitjà de lleis com les que proposen, que obliguin a un equilibri més gran de sexes als partits i en altres indrets. Nosaltres també som capaces, què carai. Hi ha molts polítics que hi són per la cara, i estic segura que moltes dones ho farien molt, però molt més bé que la majoria que hi són ara. Justament pel fet de ser dones, tenim un plus genètic en l'aptitud per organitzar una societat, per complexa que sigui. Apa.

El conte del rei demòcrata

2006-02-24T17:09:00.000+01:00

Fa 25 anys hi va haver un cop d’Estat a Espanya. Des de llavors, el rei espanyol Joan Carles de Borbó es va convertir en un demòcrata de tota la vida per a molts dels qui fins llavors sospitaven d’aquell personatge fosc que mai no es mullava i que havia estat triat per Franco com a successor seu, sense que ningú ho posés en qüestió. Es va considerar que el paper del rei espanyol el 23-F del 1981 era el cop de gràcia de la transició i que l’habilitava com a demòcrata.

Però resulta que el rei d’Espanya va passar un munt d’hores abans de sortir a la tele a dir que no donava suport al cop d’Estat. Mentrestant, va parlar amb desenes o centenars de persones, sobretot militars, però també d’altres procedències, per exemple el molt honorable Jordi Pujol. Tothom reconeix no sols que tenia telèfon sinó que el podia fer servir al seu gust, però diuen els seus defensors que va trigar a aparèixer a la TV perquè les càmeres de l’única TV que existia llavors a l’Estat, TVE, no anaven a La Zarzuela.

I ningú no es pregunta per què no va trucar mentrestant a les ràdios, als diaris, a la mateixa televisió, per dir-los el que pensava? No calien càmeres, n’hi havia prou a fer una declaració i llegir-la per telèfon. Però això ningú no s’ho qüestiona: simplement tothom repeteix la consigna que va trigar molt perquè no hi anaven les càmeres. I mentrestant, silenci absolut.

La meva tesi és que no va fer cap declaració pública perquè va jugar a la puta i la ramoneta fins al final, fins que va saber segur que el cop era un nyap i que no podia triomfar. I llavors es va apuntar al carro dels guanyadors. Li va quedar un tic franquista, però, un de molt evident (potser va ser una condició que li van posar els militars a canvi de rendir-se?): quan unes hores després del cop d’Estat va convocar els líders polítics per valorar els fets no va convidar els catalans ni els bascos. Casualitat?

Gol a Planeta

2006-02-08T10:31:00.000+01:00

No hi entenc gaire de futbol i si de cas sóc del Barça, però m'ha fet feliç que el candidat a qui el senyor Lara, el president del Grupo Planeta, donava suport per a presidir l'Espanyol ha perdut per una diferència notable davant l'altre candidat, el senyor Dani Sánchez Llibre.

Encara que siguin tots dos de l'"Apañó" i costi fer-ho, el món lliure hauria d'aplaudir: el tauró (Grupo Planeta) ha estat vençut per l'arengada (Conservas Dani)...

Ara veurem el tarannà democràtic del senyor Lara, que no està acostumat a perdre. S'alegrarà si s'enfonsa l'Espanyol? No m'estranyaria, perquè aquesta mena de gent si no manen tenen unes reaccions molt estranyes, però tant de bo el senyor Dani se'n surti i amb l'ajuda del senyor Montilla facin un nou estadi de Cornellà que sigui l'enveja del món mundial... o almenys de la comarca.

Crisi del PP

2006-01-24T09:06:00.000+01:00

Quina vergonya, tants dies sense canviar això...

Creieu, si algú em llegeix, que això del PP és una cosa pactada entre Rajoy i Piqué? Com una manera de dir: mira, ara aquí a Catalunya farem una mena de PP més o menys independent de Madrid, una cosa mig federada com el PSC, perquè si no el xiringuito català se'ns enfonsa del tot. O sigui, que hagin pactat la comèdia de fer veure que es barallen per refundar un PP "català", que després dependrà del PP de Madrid com sempre, o almenys com depèn el PSC del PSOE, però amb un tipus d'estatut diferenciat, que pugui arreplegar tot el que pugui de la gent d'Unió que té tantes ganes de manar a Madrid...

Creieu que és possible?

Els Reis d'Igualada

2006-01-06T11:28:00.000+01:00

Seguint el consell d'un bon amic que segurament tots coneixeu, ahir vam anar amb la família a veure els Reis d'Igualada, que no hi havíem estat mai. Els nanos van disfrutar com mai, jo mateixa em vaig emocionar com una criatura i el meu marit igual. El gran, no parava d'assenyalar cap aquí i cap allà cada cop que veia un altre rei. I la petita tota l'estona amb la boca oberta, encantada. N'hi havia centenars. Bé, els Reis eren tres, com sempre, però hi havia centenars de patges. Per tota la ciutat. Pujaven als balcons de totes les cases i ens vam delir de no poder estar en una casa d'aquelles per rebre'ls. Després de passejar amunt i avall per veure la festa "des de fora", vam tornar cap a Barcelona, amb el neguit dels nanos de no saber si els Reis haurien passat per casa quan no hi érem i potser haurien passat de llarg. Ja els vam explicar que el pare els havia deixat una escletxa secreta a la part del darrera de casa -per això s'havia entretingut una mica el pare abans de marxar, quan nosaltres tres ja érem al cotxe- perquè hi poguessin entrar encara que nosaltres no hi fóssim. Efectivament, quan vam arribar a casa els Reis ja havien passat, i ha estat difícil portar els nens a dormir. Jo m'acabo d'alçar ara i encara dorm tothom, però volia deixar escrit això abans que em passi l'emoció. Els Reis d'Igualada són increïbles i valen la pena encara que no hi tinguis casa. També ens havien parlat dels d'Alcoi -sembla que els d'Igualada estan d'alguna manera inspirats en els d'Alcoi-, però allà, tan lluny i sense conèixer ningú, sería més difícil organitzar-ho tot per als nanos. Algun dia hi anirem, però potser esperarem que els nanos siguin una mica més grans i ja no tinguin l'ànsia aquesta d'obrir els regals de seguida...

“Se’ns en va anar de les mans”

2005-12-29T18:06:00.000+01:00

“Se’ns en va anar la cosa de les mans”, diu que deien els nois que van matar la captaire del carrer Guillem Tell. La frase és terrible, sona com si fins que no se’ls hi va “escapar” de les mans –fins que no la van matar–, allò no hagués de ser “tan” reprovable. O sigui, una mica de maltractaments, però poca cosa, tu, més que res per marcar territori. A més, aquella dona no vivia “amb dignitat”, o sigui que li hem estalviat patiments. Sí, sap greu, és clar, sobretot perquè ara a nosaltres ens pot caure un bon pal, però nosaltres no volíem arribar “tan” lluny, i a més no n’hi ha per a tant, no? Ara tothom es preocupa d’aquesta dona, per què no se’n preocupaven abans? Si no se’ns hagués escapat la cosa de les mans, ara estaria a l’hospital, potser ferida i una mica cremadeta, però ben cuidada, i menjaria calent. “Llàstima que se’ns va escapar de les mans”.

Bon Nadal

2005-12-25T10:51:00.000+01:00

Bon Nadal, bones festes, bon any nou, bondat per a tothom... i no dic bon estatut, perquè m'estimo més que el retirin, tal com van les coses.

La força de la societat civil

2005-12-15T10:16:00.000+01:00

Dilluns al matí a quarts d'11 vaig rebre la primera notícia sobre el tema d'Alcampo, una cadena d'hípers de Madrid que també té botigues als Països Catalans. En una d'aquestes botigues, a la secció de vins i caves i productes nadalencs -on, tot s'ha de dir, hi havia també cava català- van aparèixer uns rètols, uns quants rètols tot al llarg del prestatge, que deien que si el client volia "cavas no catalanes" que anés a tal altra zona de la botiga. És evident, doncs, que Alcampo volia fer ressò encara que fos indirectament al boicot als caves catalans . Després Alcampo ha rectificat i ha parlat d¡'una mala interpretació dels rètols, i segur que en part té raó, però el fet inqüestionable és que ja havien fet ressò al boicot.

El que volia posar de manifest és que fins avui (dijous) no ha aparegut l'assumpte als mitjans de comunicació generals (l'he vist a l'Avui i VilaWeb), quan des de dilluns corria per la xarxa de manera desaforada i ja hi havia hagut tota mena de reaccions, de manifestacions i de contramanifestacions (orals).

Em sembla una prova que la nostra societat civil té molta força i que la nostra capacitat d'acció i de reacció no es basa en uns mitjans de comunicació que posen en marxa campanyes des de dalt, sinó en el fet que són sorgides des de baix, des de la base.

No sé, m'he posat contenta quan he vist que una cosa que jo vaig ajudar a fer córrer des de dilluns avui surt als mitjans de comunicació.

Crec en l’Oleguer Presas

2005-12-13T10:34:00.000+01:00

Jo crec que l’Oleguer Presas, home discret, no jugarà amb la selecció espanyola de futbol. L’han convocat a una sessió prèvia i hi ha anat, però perquè no li compensava de cap manera dir que no a aquesta convocatòria: si no hi anava, es veu que podrien obrir-li un expedient i hauria sigut un sacrifici per no res, perquè no hauria tingut gairebé cap repercussió internacional, ja que encara no seria oficialment “jugador internacional”: s’hauria interpretat com un “no al diàleg”. Aleshores el que pot passar és que el seleccionador espanyol, que ara no sé qui és, jo de futbol…, podria ser que ja no el convoqués per jugar, amb la qual cosa l’Oleguer s’ha estalviat l’expedient i tot plegat. L’Oleguer em decebria molt si després fos convocat per la selecció espanyola i hi jugués. Aleshores sí que ens hauria fet un mal favor, amb tant misteri fins ara. Ho hauria d’haver dit fa temps: “Si em convoquen, hi aniré, perquè és obligatori...” o el que sigui. Però fins ara no m’ha donat motiu per no creure en ell. Si ha mantingut fins aquí la incògnita, crec que és perquè no pensa jugar amb un equip que no és el seu. Però ho dirà quan toqui… si és que li toca. Jo continuo creient en ell.

I no és que m’agradi gaire com a tipus, oi?, perquè el trobo més aviat lletjot... Però això no té res a veure amb el que estem parlant.

L’autoestima dels altres

2005-12-10T11:46:00.000+01:00

Potser no hem d’enfrontar-nos de cara als defectes dels altres –ni tampoc lloar-los, és clar–, però podem fer que millorin si ens centrem a potenciar les seves virtuts. No podem anar pel dret, sinó per la porta del darrere, animant indirectament a centrar-se en els punts més positius. Si a Hitler algú li hagués dit de jovenet que tenia gràcia per tractar els animals –que es veu que en tenia–, tal vegada hauria muntat una gossera. I llavors segurament hi hauria hagut problemes d’una altra mena, però potser no hauria començat la Segona Guerra Mundial.

Una experiència publicitària a internet

2005-11-21T19:08:00.000+01:00

He tingut l’oportunitat de gestionar un contracte de publicitat a internet per a uns clients i, com que fins ara no tenia dades objectives sobre aquesta qüestió, us explico les que he arreplegat de l’experiència, per si us resulta interessant conèixer-la. Lògicament, en explicar-la canviaré unes quantes coses perquè ningú no pugui identificar ni els clients ni el mitjà en el qual es va anunciar.

L’empresa que volia fer publicitat no tenia necessitat de “fer-se conèixer” més, perquè ja ho era, i molt. Podríem dir que el seu nom el sap tothom –no és el Barça, eh? ;-) L’empresa pretenia només fer el que se’n diu publicitat de marca i comprovar una mica l’efectivitat del mitjà, és a dir, no tant moure el públic a adquirir cap producte ni servei concret de manera immediata sinó consolidar la marca en l’imaginari col•lectiu. Això ho fan les grans empreses un cop que són prou conegudes i la gent ja sap què ofereixen, per aconseguir que quan el públic pensi en aquell tipus de producte o servei –per exemple, tinc gana, vull un cotxe o necessito una traductora–, li vingui al cap de seguida la marca concreta. O bé per afavorir la imatge de cosa coneguda i pública, que serà el factor decisiu per als clients, quan es trobin diferents productes similars o quan hagin demanat diversos pressupostos. El públic no agafa sempre el més barat, sinó moltes vegades el que li dóna més garanties, el que li fa dir: “Tant per tant, la relació qualitat/preu és millor en aquest cas, perquè aquests ho fan més bo”, o “el d’aquests dura més”, o “aquests sonen molt, tenen molt d’èxit”, o “aquests tan coneguts no s’arriscaran a vendre una cosa sense haver-la comprovat”, etc. El preu és una dada més en la tria, és clar, però no és l’única.

Bé, les dades que us prometia (i disculpes per la llarga introducció, però em penso que era necessària). L’anunci es volia inserir en una web mitjana, amb unes 35.000 pàgines descarregades al dia, i a un preu d’oferta: 100 euros per 350.000 pàgines descarregades. És a dir, l’anunci sortiria en totes les pàgines descarregades d’aquella web durant uns deu dies seguits. L’anunci apareixeria en un bàner pla, sense dibuixos ni animació: només un petit text sense gaire disseny, a dos colors, un per a la lletra i un altre per al fons, amb una alçada de 2 centímetres i una amplada de 4. L’anunci tenia un enllaç amb una plana especial de l’empresa anunciant, dissenyada expressament per a aquella prova publicitària, i en aquella plana especial es felicitava els eventuals visitants per la seva confiança en la marca i se’ls oferia la possibilitat d’enviar-hi un missatge obert, de comentar alguna cosa, de fer-hi suggeriments, de mostrar-hi la seva adhesió: en general, de posar-se en contacte de manera immediata amb els responsables de l’empresa.

Doncs bé, al cap de deu dies, un cop descarregat l’anunci 350.000 vegades, els resultats són: 302 usuaris han fet clic a l’enllaç i 8 han deixat un missatge a la plana web especial oberta per l’empresa anunciant. Això vol dir, per una banda, que a aquesta empresa li ha costat 0,33 euros cada visita a la pàgina especial i 12,5 euros cada missatge que hi han deixat allà els visitants més conscienciats.

Des del punt de vista dels resultats tradicionals d’una campanya publicitària (impactes reals de l’anunci i impactes efectius), un desastre.

Ara, torno al començament: el que cercava l’empresa anunciant era principalment reblar la fama de la marca. I això és un pèl intangible. La resta (l’enllaç, la plana web especial, els comentaris) estaven pensats exclusivament tenint en compte el mitjà en el qual es posava l’anunci, ja que hi ha usuaris d’internet que necessiten practicar, comprovar i valorar la interactivitat en cadascun dels seus moviments dins la xarxa.

Què us sembla l’experiència? Ho deixo a la vostra consideració.

El tabú dels anticonceptius

2005-11-14T16:56:00.000+01:00

La Food and Drugs Administration dels EUA ha avisat dels “elevats nivells estrogènics detectats en usuàries de pegats transdèrmics d’anticoncepció hormonal combinada”. Ara ho diuen, quan ja és més vell que pixar a terra. L’altre dia en parlàvem amb la perruquera. Deia ella: “És que ens fiquen unes pirules! La quantitat de porqueries que hi ha en tots aquests productes!” I atenció, va arribar a dir: “Jo ja he arribat a una conclusió: prou, o caixa o faixa.”

Això sí, la Societat Espanyola de Contracepció (SEC) ha fet públic un comunicat en què “matisa” les advertències de la FDA. És clar, ja tenim l’excusa: com que són ianquis, són dolents… Doncs, mirin, el Bush és molt dolent, però la FDA no crec que depengui del govern de torn quan el que fa, de fet, és carregar-se un tabú, un mite del gran capital.

I a més a més, fixeu-vos-hi: la SEC, diuen els diaris, ha “matisat”, com diuen, que en realitat no hi ha una taxa “més elevada” de patologies cardiovasculars amb el pegat transdèrmic “que amb altres vies d’administració de l'anticoncepció hormonal combinada, com l’anell, o la pastilla”. És clar que no! No és més elevada, és igual! Que ja ens depilem de fa temps, gent!! És el que deia la perruquera i cada cop diem més dones: que les porqueries hi són en tots aquests productes! Diu la SEC que els casos observats per la FDA són “fenòmens, en números totals, molt reduïts, i tenen un percentatge d’aparició prou conegut i avaluat pels professionals de l'anticoncepció”. Sí, i d’aquí a cinc anys tornaran a dir no sé què i llavors ens “recordaran” que ja ens havien avisat que “hi havia problemes”.

M’agradaria saber qui hi ha darrere la SEC, noms i cognoms, quines empreses li donen suport i a quines activitats es dediquen aquestes empreses. Això ja fa massa anys que dura, i sempre amb la connivència de la majoria dels mitjans de comunicació. Fa ferum de capital. Després passen els anys, les farmacèutiques demanen disculpes, diuen que no ho sabien, que els responsables ja són morts… i les seves víctimes també. Jo, com la perruquera: prou.

Una idea per a l'article 1

2005-10-17T21:05:00.000+02:00

Se m'ha acudit una idea per a l'article 1 de l'Estatut. Ja que els de Madrid no ens deixen dir "Catalunya és una nació", per què no diem: "Catalunya no pot ser una nació perquè ho impedeix la Constitución española de 1978 i el Gobierno del Estado español"?

Així quedaria clar:
1. Que nosaltres sabem el que som.
2. Que no ens podem definir com el que som perquè no ens deixen.
3. Que estem esperant que ens deixin.

Bé, ja sé que direu que és una bestiesa, però tot i això no veig per què no es podria dir una cosa així: ells no s'hi podrien negar, perquè no diem cap mentida, i des del punt de vista jurídic i legal suposo que l'article resultaria estrany, però la clavaríem, no?

Una mare es disfressa

2005-10-03T21:11:00.000+02:00

Una mare volia veure el seu fill i no la deixaven perquè el seu fill estava pres, ingressat al pavelló penitenciari de l'Hospital de Terrassa. El dia 22 de setembre, la mare es va disfressar d'infermera, va dir a l'entrada que era una anestesista de la qual coneixia el nom, i va entrar. L'escena següent va ser que els responsables del centre van trobar un intern abraçat amb una suposada metgessa, van sospitar que allà passava alguna cosa estranya i els van cridar l'atenció. Davant el desconcert dels vigilants, la mare va marxar per on havia vingut. No van ser capaços de frenar-la ni encara menys de detenir-la -que segurament, segons les lleis, és el que hauria tocat.

Un bravo a aquesta mare i a aquests vigilants que no van reaccionar i no la van detenir. A partir d'ara, la bona dona ho tindrà més difícil per fer aquestes coses, ja que es reforçarà la vigilància del centre, però de moment "She've got it!", i jo la felicito de tot cor. Què són les lleis davant l'amor d'una mare?

(I per cert: per què el govern espanyol triga tant a decidir que els presos bascos, siguin d'ETA o siguin com siguin, estiguin ingressats en presons del País Basc? Quina culpa tenen les mares que els seus fills estiguin presos... sobretot si la llei diu positivament que els presos de tot tipus han d'estar ingressats a prop de casa? Què hi fan, doncs, a les Canàries, a Madrid, a Andalusia, a Extremadura...?)

Una errata de 36.000 euros

2005-09-29T09:50:00.000+02:00

Una dona de Madrid va rebre a casa un fullet publicitari en el qual s'anunciava un cotxe de luxe per només 9.000 euros, nou de trinca. A la dona li va fer il·lusió, vés. Va dir: "Ostres, per aquest preu, quina fardada..." I va anar a la concessionària -el fullet deia: "Acuda a su concesionario más cercano"- i va demanar el cotxe.

Els de la concessionària no se'n sabien avenir. "No pot ser", repetien. I van dir que no podia ser, que era una errada, que el cotxe costava 45.000 euros. Però la dona no es va donar. I si jo potser la criticaria pel fet d'aquella vanitat de voler tenir un cotxe de luxe, encara que fos a preu de saldo, ara sí que l'aplaudeixo, perquè la dona va decidir anar fins al final.

I de moment -suposo que som encara en el primer assalt- se n'ha sortit. L'Instituto Regional de Arbitraje de Madrid li ha donat la raó i ha dictaminat que li han de donar el cotxe per 9.000 euros, al·legant que si hi havia un error en el fullet s'havia d'haver enviat a tothom un altre imprès amb una fe d'errates i, en segon lloc, que havien d'haver posat un rètol en totes les concessionàries per avisar que en tal fullet hi havia una errada.

No sé què ha passat amb el/la resposable del text del fullet, però aquest tema ens interessa molt a les traductores i correctores de textos. Hem d'anar amb molt de compte! Que encara, si mai ens equivoquem, ens poden fer pagar 36.000 euros per una errata! I jo no els tinc!

Cindy Sheenan, detinguda

2005-09-27T09:56:00.000+02:00

Cindy Sheehan, de 48 anys, mare d'en Casey Sheenan, un soldat nord-americà de 24 anys mort a l'Iraq ara en fa dos, ha estat detinguda, esposada, fotografiada de front i de perfil amb un número sota la cara, i les seves empremtes dactilars han passat a formar part dels arxius policials. (Aquí, en aquest Estat espanyol que tan bé ens cuida, des de l'any 1941 les nostres empremtes digitals, les de tots els ciutadans i ciutadanes, també estan en mans de la policia; aquí tothom som presumptes culpables). Sheenan va ser arrestada per manifestar-se pacíficament a l'avinguda Pennsylvania, sembla que massa a prop de la Casa Blanca. Davant la Casa Blanca del senyor Bush, estan prohibides les manifestacions. La policia va advertir a Sheenan tres vegades que no podia estar allà "per motius de seguretat". Ella no anava armada; només portava una pancarta inofensiva que deia "Stop the war in Iraq". Després del tercer avís, el sergent de policia Scott Fear la va detenir i se la va endur.

Des d'aquí, la meva solidaritat amb una mare de família que estima tant el seu fill, i els fills de totes les altres mares americanes, que és capaç d'anar a la presó per defensar-los del seu president.

Rentrée

2005-09-06T19:16:00.000+02:00

Els homes no paren de dir que la "rentrée", que la feina, que la fi de les vacances... i són pocs els comentaris que sento per explicar la doble rentrée de moltes mares, que hem de combinar la feina, de vegades la mateixa que ells, amb la rentrée familiar, els nens i la casa. Ells es dediquen amb totes les seves forces a la seva rentrée professional, t'ajuden una mica a organitzar els nens i els és igual tota la resta -sobre la casa et diuen: no cal que t'hi amoïnis, dona, són quatre dies, no passa res perquè tot estigui una mica més pengim penjam...- i nosaltres -almenys jo- no sabem viure amb la casa penjim penjam. I a la feina tot ho volen per avui! Aquests quinze dies són terribles!

Hiroshima

2005-08-06T10:53:00.000+02:00

Avui fa seixanta anys d'Hiroshima. Avui és un bon dia per parlar de crims contra la humanitat. Qui comença?

Demanar foteses o demanar-ho tot

2005-08-01T13:12:00.000+02:00

Els catalans i catalanes que ja hem deixat de creure en la possibilitat de poder conviure amb els espanyols, perquè ja en tenim prou d’històries, de projectes, d’estatuts constitucionals, de negociacions i d’acords que sempre acaben en no-res i, a més a més, amb la inculcació, per part d’ells, que ens han donat molt més del que ens mereixíem, només entenem un llenguatge per parlar amb Madrid: el llenguatge de demanar-ho tot. Així s’acabarà la cançó que els catalans i catalanes mai no en tenim prou, que sempre demanem més i que enlloc del món no ens tractarien tan bé com ens tracta Espanya. Prou, deixem-nos d’històries. L’única negociació que s’ha de fer amb Madrid és demanar-ho tot, sempre tot: tots els diners, tots els drets, totes les competències, tota la sobirania. I quan ens demanin d’altres instàncies internacionals què volem, hem de dir el mateix: ho volem tot. Prou de fer el préssec. Aquest llenguatge l’entendrà tothom. Després ens donaran el que vulguin, encenalls, com sempre, però a l’hora de demanar, hem de demanar-ho tot.

Ara n’hi ha que apel·len als drets originaris de Catalunya i a la derogació del Decreto de nueva planta de 1716, per fonamentar històricament les reivindicacions d’autonomia del nou estatut, i des de la seva perspectiva possibilista suposo que fan ben fet, però després tots sabem que tant si concedeixen graciosament aquesta apel·lació escrita i aquestes derogacions simbòliques com si no, al final es farà el que dirà Madrid segons com es llevi al matí, el que diran els castellans cada dia. Continuarem depenent de la suposada bona voluntat de decisions alienes. Jo dic prou de fer els passerells. Demanem-ho tot, i quan ens diguin que ho concretem, tornem a dir: tot. Volem marxar, volem tornar a començar, volem decidir per nosaltres mateixes el que som i el que serem.

Vols dir?

2005-07-20T09:32:00.000+02:00

En Pere S. m'ha animat a crear aquest bloc, però la veritat és que no sé què hi diré. És veritat que de vegades tens coses a dins que t'agradaria escampar-les, almenys per desfogar-te, però també és veritat que enfrontar-se a un full de paper blanc que pot llegir tothom no és gens fàcil. Bé, de moment, ja està obert. Veurem com resulta. El que sí que m'agradaria és que si algú em llegeix, que m'ho digui, encara que sigui només una vegada, més que res per saber si hi ha algú. I avui, de moment, no se m'acudeix què més dir.