Seguint el consell d'un bon amic que segurament tots coneixeu, ahir vam anar amb la família a veure els Reis d'Igualada, que no hi havíem estat mai. Els nanos van disfrutar com mai, jo mateixa em vaig emocionar com una criatura i el meu marit igual. El gran, no parava d'assenyalar cap aquí i cap allà cada cop que veia un altre rei. I la petita tota l'estona amb la boca oberta, encantada. N'hi havia centenars. Bé, els Reis eren tres, com sempre, però hi havia centenars de patges. Per tota la ciutat. Pujaven als balcons de totes les cases i ens vam delir de no poder estar en una casa d'aquelles per rebre'ls. Després de passejar amunt i avall per veure la festa "des de fora", vam tornar cap a Barcelona, amb el neguit dels nanos de no saber si els Reis haurien passat per casa quan no hi érem i potser haurien passat de llarg. Ja els vam explicar que el pare els havia deixat una escletxa secreta a la part del darrera de casa -per això s'havia entretingut una mica el pare abans de marxar, quan nosaltres tres ja érem al cotxe- perquè hi poguessin entrar encara que nosaltres no hi fóssim. Efectivament, quan vam arribar a casa els Reis ja havien passat, i ha estat difícil portar els nens a dormir. Jo m'acabo d'alçar ara i encara dorm tothom, però volia deixar escrit això abans que em passi l'emoció. Els Reis d'Igualada són increïbles i valen la pena encara que no hi tinguis casa. També ens havien parlat dels d'Alcoi -sembla que els d'Igualada estan d'alguna manera inspirats en els d'Alcoi-, però allà, tan lluny i sense conèixer ningú, sería més difícil organitzar-ho tot per als nanos. Algun dia hi anirem, però potser esperarem que els nanos siguin una mica més grans i ja no tinguin l'ànsia aquesta d'obrir els regals de seguida...
