El conte del rei demòcrata

Fa 25 anys hi va haver un cop d’Estat a Espanya. Des de llavors, el rei espanyol Joan Carles de Borbó es va convertir en un demòcrata de tota la vida per a molts dels qui fins llavors sospitaven d’aquell personatge fosc que mai no es mullava i que havia estat triat per Franco com a successor seu, sense que ningú ho posés en qüestió. Es va considerar que el paper del rei espanyol el 23-F del 1981 era el cop de gràcia de la transició i que l’habilitava com a demòcrata.

Però resulta que el rei d’Espanya va passar un munt d’hores abans de sortir a la tele a dir que no donava suport al cop d’Estat. Mentrestant, va parlar amb desenes o centenars de persones, sobretot militars, però també d’altres procedències, per exemple el molt honorable Jordi Pujol. Tothom reconeix no sols que tenia telèfon sinó que el podia fer servir al seu gust, però diuen els seus defensors que va trigar a aparèixer a la TV perquè les càmeres de l’única TV que existia llavors a l’Estat, TVE, no anaven a La Zarzuela.

I ningú no es pregunta per què no va trucar mentrestant a les ràdios, als diaris, a la mateixa televisió, per dir-los el que pensava? No calien càmeres, n’hi havia prou a fer una declaració i llegir-la per telèfon. Però això ningú no s’ho qüestiona: simplement tothom repeteix la consigna que va trigar molt perquè no hi anaven les càmeres. I mentrestant, silenci absolut.

La meva tesi és que no va fer cap declaració pública perquè va jugar a la puta i la ramoneta fins al final, fins que va saber segur que el cop era un nyap i que no podia triomfar. I llavors es va apuntar al carro dels guanyadors. Li va quedar un tic franquista, però, un de molt evident (potser va ser una condició que li van posar els militars a canvi de rendir-se?): quan unes hores després del cop d’Estat va convocar els líders polítics per valorar els fets no va convidar els catalans ni els bascos. Casualitat?