Els catalans i catalanes que ja hem deixat de creure en la possibilitat de poder conviure amb els espanyols, perquè ja en tenim prou d’històries, de projectes, d’estatuts constitucionals, de negociacions i d’acords que sempre acaben en no-res i, a més a més, amb la inculcació, per part d’ells, que ens han donat molt més del que ens mereixíem, només entenem un llenguatge per parlar amb Madrid: el llenguatge de demanar-ho tot. Així s’acabarà la cançó que els catalans i catalanes mai no en tenim prou, que sempre demanem més i que enlloc del món no ens tractarien tan bé com ens tracta Espanya. Prou, deixem-nos d’històries. L’única negociació que s’ha de fer amb Madrid és demanar-ho tot, sempre tot: tots els diners, tots els drets, totes les competències, tota la sobirania. I quan ens demanin d’altres instàncies internacionals què volem, hem de dir el mateix: ho volem tot. Prou de fer el préssec. Aquest llenguatge l’entendrà tothom. Després ens donaran el que vulguin, encenalls, com sempre, però a l’hora de demanar, hem de demanar-ho tot.
Ara n’hi ha que apel·len als drets originaris de Catalunya i a la derogació del Decreto de nueva planta de 1716, per fonamentar històricament les reivindicacions d’autonomia del nou estatut, i des de la seva perspectiva possibilista suposo que fan ben fet, però després tots sabem que tant si concedeixen graciosament aquesta apel·lació escrita i aquestes derogacions simbòliques com si no, al final es farà el que dirà Madrid segons com es llevi al matí, el que diran els castellans cada dia. Continuarem depenent de la suposada bona voluntat de decisions alienes. Jo dic prou de fer els passerells. Demanem-ho tot, i quan ens diguin que ho concretem, tornem a dir: tot. Volem marxar, volem tornar a començar, volem decidir per nosaltres mateixes el que som i el que serem.
