9.3.06

El dia de la dona treballadora

«Com a dona i treballadora no m'identifico amb el Dia Internacional de les Dones que se celebra cada 8 de març. Em sento discriminada pel fet que se celebri aquest dia especial. La igualtat entre homes i dones no existirà mentre hi hagi dies que ens diferenciïn. No és aquest el camí, ni la paritat per llei ni la discriminació positiva ni aquesta absurda moda del que és políticament correcte, és a dir, "treballadors i treballadores", "companys i companyes", "nens i nenes", etcètera. La igualtat existirà quan a igual lloc de treball el sou sigui igual i les oportunitats les mateixes. Quan jo obtinc una cosa vull que sigui pels meus mèrits, no pel fet de ser dona. No vull que les llistes electorals s'omplin de dones perquè el Govern de torn ho ha decidit així, sinó per la seva capacitat, exactament igual que ho exigeixo als homes que es puguin presentar. Això sí que es mereix una llei.» (Marta Álvarez, El Periódico, 9 de març del 2006).

M'identifico amb aquesta dona en el que diu sobre el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i per això ahir no vaig dir res sobre el tema. No estic d'acord, en canvi, amb el que diu sobre les lleis antidiscriminatòries. Els polítics han de fer pedagogia sobre aquest assumpte i una bona manera de fer-la és per mitjà de lleis com les que proposen, que obliguin a un equilibri més gran de sexes als partits i en altres indrets. Nosaltres també som capaces, què carai. Hi ha molts polítics que hi són per la cara, i estic segura que moltes dones ho farien molt, però molt més bé que la majoria que hi són ara. Justament pel fet de ser dones, tenim un plus genètic en l'aptitud per organitzar una societat, per complexa que sigui. Apa.

24.2.06

El conte del rei demòcrata

Fa 25 anys hi va haver un cop d’Estat a Espanya. Des de llavors, el rei espanyol Joan Carles de Borbó es va convertir en un demòcrata de tota la vida per a molts dels qui fins llavors sospitaven d’aquell personatge fosc que mai no es mullava i que havia estat triat per Franco com a successor seu, sense que ningú ho posés en qüestió. Es va considerar que el paper del rei espanyol el 23-F del 1981 era el cop de gràcia de la transició i que l’habilitava com a demòcrata.

Però resulta que el rei d’Espanya va passar un munt d’hores abans de sortir a la tele a dir que no donava suport al cop d’Estat. Mentrestant, va parlar amb desenes o centenars de persones, sobretot militars, però també d’altres procedències, per exemple el molt honorable Jordi Pujol. Tothom reconeix no sols que tenia telèfon sinó que el podia fer servir al seu gust, però diuen els seus defensors que va trigar a aparèixer a la TV perquè les càmeres de l’única TV que existia llavors a l’Estat, TVE, no anaven a La Zarzuela.

I ningú no es pregunta per què no va trucar mentrestant a les ràdios, als diaris, a la mateixa televisió, per dir-los el que pensava? No calien càmeres, n’hi havia prou a fer una declaració i llegir-la per telèfon. Però això ningú no s’ho qüestiona: simplement tothom repeteix la consigna que va trigar molt perquè no hi anaven les càmeres. I mentrestant, silenci absolut.

La meva tesi és que no va fer cap declaració pública perquè va jugar a la puta i la ramoneta fins al final, fins que va saber segur que el cop era un nyap i que no podia triomfar. I llavors es va apuntar al carro dels guanyadors. Li va quedar un tic franquista, però, un de molt evident (potser va ser una condició que li van posar els militars a canvi de rendir-se?): quan unes hores després del cop d’Estat va convocar els líders polítics per valorar els fets no va convidar els catalans ni els bascos. Casualitat?

8.2.06

Gol a Planeta

No hi entenc gaire de futbol i si de cas sóc del Barça, però m'ha fet feliç que el candidat a qui el senyor Lara, el president del Grupo Planeta, donava suport per a presidir l'Espanyol ha perdut per una diferència notable davant l'altre candidat, el senyor Dani Sánchez Llibre.

Encara que siguin tots dos de l'"Apañó" i costi fer-ho, el món lliure hauria d'aplaudir: el tauró (Grupo Planeta) ha estat vençut per l'arengada (Conservas Dani)...

Ara veurem el tarannà democràtic del senyor Lara, que no està acostumat a perdre. S'alegrarà si s'enfonsa l'Espanyol? No m'estranyaria, perquè aquesta mena de gent si no manen tenen unes reaccions molt estranyes, però tant de bo el senyor Dani se'n surti i amb l'ajuda del senyor Montilla facin un nou estadi de Cornellà que sigui l'enveja del món mundial... o almenys de la comarca.

24.1.06

Crisi del PP

Quina vergonya, tants dies sense canviar això...

Creieu, si algú em llegeix, que això del PP és una cosa pactada entre Rajoy i Piqué? Com una manera de dir: mira, ara aquí a Catalunya farem una mena de PP més o menys independent de Madrid, una cosa mig federada com el PSC, perquè si no el xiringuito català se'ns enfonsa del tot. O sigui, que hagin pactat la comèdia de fer veure que es barallen per refundar un PP "català", que després dependrà del PP de Madrid com sempre, o almenys com depèn el PSC del PSOE, però amb un tipus d'estatut diferenciat, que pugui arreplegar tot el que pugui de la gent d'Unió que té tantes ganes de manar a Madrid...

Creieu que és possible?

6.1.06

Els Reis d'Igualada

Seguint el consell d'un bon amic que segurament tots coneixeu, ahir vam anar amb la família a veure els Reis d'Igualada, que no hi havíem estat mai. Els nanos van disfrutar com mai, jo mateixa em vaig emocionar com una criatura i el meu marit igual. El gran, no parava d'assenyalar cap aquí i cap allà cada cop que veia un altre rei. I la petita tota l'estona amb la boca oberta, encantada. N'hi havia centenars. Bé, els Reis eren tres, com sempre, però hi havia centenars de patges. Per tota la ciutat. Pujaven als balcons de totes les cases i ens vam delir de no poder estar en una casa d'aquelles per rebre'ls. Després de passejar amunt i avall per veure la festa "des de fora", vam tornar cap a Barcelona, amb el neguit dels nanos de no saber si els Reis haurien passat per casa quan no hi érem i potser haurien passat de llarg. Ja els vam explicar que el pare els havia deixat una escletxa secreta a la part del darrera de casa -per això s'havia entretingut una mica el pare abans de marxar, quan nosaltres tres ja érem al cotxe- perquè hi poguessin entrar encara que nosaltres no hi fóssim. Efectivament, quan vam arribar a casa els Reis ja havien passat, i ha estat difícil portar els nens a dormir. Jo m'acabo d'alçar ara i encara dorm tothom, però volia deixar escrit això abans que em passi l'emoció. Els Reis d'Igualada són increïbles i valen la pena encara que no hi tinguis casa. També ens havien parlat dels d'Alcoi -sembla que els d'Igualada estan d'alguna manera inspirats en els d'Alcoi-, però allà, tan lluny i sense conèixer ningú, sería més difícil organitzar-ho tot per als nanos. Algun dia hi anirem, però potser esperarem que els nanos siguin una mica més grans i ja no tinguin l'ànsia aquesta d'obrir els regals de seguida...

29.12.05

“Se’ns en va anar de les mans”

“Se’ns en va anar la cosa de les mans”, diu que deien els nois que van matar la captaire del carrer Guillem Tell. La frase és terrible, sona com si fins que no se’ls hi va “escapar” de les mans –fins que no la van matar–, allò no hagués de ser “tan” reprovable. O sigui, una mica de maltractaments, però poca cosa, tu, més que res per marcar territori. A més, aquella dona no vivia “amb dignitat”, o sigui que li hem estalviat patiments. Sí, sap greu, és clar, sobretot perquè ara a nosaltres ens pot caure un bon pal, però nosaltres no volíem arribar “tan” lluny, i a més no n’hi ha per a tant, no? Ara tothom es preocupa d’aquesta dona, per què no se’n preocupaven abans? Si no se’ns hagués escapat la cosa de les mans, ara estaria a l’hospital, potser ferida i una mica cremadeta, però ben cuidada, i menjaria calent. “Llàstima que se’ns va escapar de les mans”.

25.12.05

Bon Nadal

Bon Nadal, bones festes, bon any nou, bondat per a tothom... i no dic bon estatut, perquè m'estimo més que el retirin, tal com van les coses.